Contes del Marroc

Dedicat a les meves exalumnes marroquines de l'IES Campclar, aquest bloc vol afavorir la interculturalitat i està adreçat a tots aquells que vulguin conèixer la rica tradició rondallística del Marroc.Si voleu establir contacte amb mi,la Montse Cendra,podeu fer-ho a partir de mcendra1@xtec.cat. Si vols que la música t'acompanyi, clica damunt el vídeo d'aquí sota.

dilluns, 17 de desembre del 2007

Ahmed Unamir

Als contes del Marroc, com a molts altres llocs, el 7 és un número màgic. En aquest arribarem al setè cel,abans haurem de travessar 7 portes, amb 7 claus diferents.

Vet aquí una vegada un noi que només tenia per companyia la seva mare. Durant la nit el visitaven uns àngels que li tenyien les mans de henna. Un dia el mestre de l’escola de la mesquita on estudiava se’n va adonar , el va renyar i el va castigar amb el bastó . El noi va protestar:
-No sóc pas jo qui ho fa, quan em desperto em trobo les mans pintades

Aleshores el mestre li va explicar què havia de fer:

“Quan te’n vagis a adormir, posa una llàntia encesa dins d’una olla i tapa-la de forma que no es vegi la llum; estira’t tot fent veure que dorms i espera l’arribada d’aquests éssers.

Ahmed va obeir i a mitjanit , quan va veure que arribaven els àngels, el noi va intentar atrapar-los, però només ho va aconseguir amb un. Tot seguit va destapar l’olla per il.luminar l’estança i quina va ser la seva sorpresa quan va descobrir que es tractava d’una donzella bellíssima:
-Oh Ahmed, deixa’m marxar, si no ho fas no podràs realitzar els meus desitjos.
- ¿Com vols que et deixi escapar si per culpa vostra el meu mestre m’ha renyat?- es planyé el noi.
- Deixa’m partir- insistí ella- perquè els meus desitjos no són pas fàcils de complir.
- Quins són aquests desitjos? –volgué indagar el noi.
- Has de construir una casa amb set cambres, cadascuna dins de l’altra i totes hauran d’obrir-se amb la mateixa clau.

Ahmed va posar-se a la feina tot seguit, mentre la noia s’estava a la cambra mentre avançava la construcció. Un cop acabada, tots dos es van traslladar a les noves cambres. Llavors la noia li va advertir:

-Ahmed, només tu podràs entrar en aquesta casa.

Així doncs, el jove , quan sortia, tancava les 7 portes amb l’única clau i l’amagava al femer. I així van viure junt molt de temps.

La mare, que no en sabia res, tenia per costum seguir el noi fins a la casa amb la intenció d’entrar, però mai no va poder entrar-hi perquè no sabia on era la clau. Fins que un bon matí una gallina estava rondant pel femer i amb el bec va aconseguir desenterrar la clau que va quedar a la vista. La mare va agafar la clau i va anar obrint les 7 portes, una darrera l’altra fins arribar a la cambra on era la jove que, aterrida, va cridar. La mare, molt espantada també, va sortir tancant una porta rera l’altra i va deixar la clau a lloc . El noi va tornar a casa com cada dia, però en obrir la 1ª porta ja es va adonar que passava alguna cosa estranya perquè hi havia una mica d’aigua per terra, aigua que va anar pujant a mesura que avançava , fins que li va arribar a l’axil.la a la darrera cambra. I la noia? S’estava a l’ampit de la finestra plorant, i amb les seves llàgrimes ho inundava tot.
- Què ha passat? –preguntà Ahmed.
- És que ha vingut la teva mare- respongué ella tot afegint-hi- podries obrir la finestra perquè corri l’aire?
La noia va intentar fugir, però ell la va retenir per la mà, però només va poder agafar-li l’anell. Ella es va transformar en un colom que va aixecar el vol.

-Si vols seguir-me, hauràs d’anar al setè cel.

El noi , que no podia suportar perdre-la , es va comprar un cavall i va estar buscant-la durant 3 anys, fins que un dia va trobar un gran falcó, de la mida d’una casa. Estava molt preocupat per les seves cries, perquè com que eren tan grans, no trobava prou menjar per alimentar-les. Quan la mare-falcó va marxar, Ahmed va sacrificar el cavall per nodrir les cries, en tornar aquesta es va quedar parada i va oferir-se al noi per ajudar-lo.
- Si vols, pots fer-ho portant-me fins al 7è cel.
I així ho van fer, en arribar-hi , el noi va veure una font que naixia del peu d’un arbre. Va pujar-hi i va esperar fins que va arribar una esclava negra que, en acotxar-se per agafar l’aigua, va veure reflectida la cara del jove. L’esclava va creure que el que estava veient era la seva pròpia imatge i va exclamar:
- ¿ Com pot ser que la meva senyora m’enviï a buscar aigua sent tan bella com sóc ?
- Atura’t noia, la cara que veus no és la teva , sinó la meva? –es descobrí Ahmed- Per cert, qui és la teva mestressa?

L’esclava va descriure-la i el jove va comprendre que es tractava de la seva estimada, per això li va demanar que li portés l’anell que li havia pres abans que ella fugís.

Així ho va fer la serventa i la senyora de seguida va reconèixer l’anell, i tot seguit li va demanar a la minyona que li portés el jove a casa, amagat entre herbes.

Ahmed va ser molt ben rebut per la senyora que li va mostrar la casa, però li va prohibir que traspassés una porta situada al terra d’una de les cambres.

Tots dos van viure feliços molt de temps, fins que un dia, durant una festa, Ahmed no va ser capaç de vèncer la temptació d’obrir aquella porta. Darrera de la qual hi havia la seva mare que li demanava ajuda. Ahmed no va saber resistir-se i va anar a socórrer-la i.... va ser arrossegat pels vents i mai més va tornar.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, 5 de desembre del 2007

El fill de la serp

Aquest conte ha estat recopilat per Yasmina Sarhrouny, de la Universitat de Rabat. El podeu trobar a aquesta pàgina web

Smimie’ennda, el fill de la serp

Vet aquí una vegada una noia que vivia amb el seu germà petit, la seva madrastra i el seu pare, que era caçador. Aquest acostumava a portar cada nit un parell de perdius per sopar. La seva dona sempre es queixava perquè calia partir-les en quatre trossos en lloc de dos.
- Si ens lliuréssim dels nanos, tindríem una perdiu per cadascun!

Ella no parava d’insistir-hi, gairebé fins a l’assetjament, així que el pobre home un dia boirós va decidir endur-se la canalla amb ell al bosc. La seva filla, que no acabava de veure clar el motiu d’aquesta sortida, va agafar uns branquillons de freixe i mentre caminaven anava marcant un senyal al terra fins que van arribar al mig del bosc. Llavors el seu pare va desaparèixer entre la boira, i se’n va tornar a casa, tot deixant els nois al bosc. El germà, que no era gaire llest, de seguida es va descontrolar, però la nena el va tranquil.litzar amb aquestes paraules:
- No pateixis, no estem pas perduts. Sé el camí per tornar cap a casa.
Així, els dos nens, van seguir la línia marcada fins a arribar a casa. Just en aquell moment, després que la madrastra hagués parat taula, el pare es lamentava:
- No veig pas els meus fills a taula !
- Som aquí, pare -van cridar els nanos- mentre travessaven la porta.
- Quina sort, Déu meu! M’he perdut enmig de la boira i ja no hi éreu- explicà el caçador- em pensava que no us tornaria a veure.
La seva esposa estava enfurismada i a la nit, quan eren al llit, va tornar a atacar:
- Si no et desfàs dels nois, me’n tornaré a casa dels meus pares!
Al dia següent el pare es va tornar a emportar els nois al bosc, amb un posat ben diferent al del dia anterior. La nena , previsora, havia amagat entre les seves robes un saquet amb grans de sègol que anava deixant caure per marcar el camí de retorn. El pare va tornar a desaparèixer entre els arbres, i els nens, apresa la lliçó van tornar cap a casa seguint la traça dels granets. Es van esperar a la porta fins que van sentir el lament del pare “No veig pas els meus fills a taula” i aleshores van tornar a entrar tot dient “Som aquí pare!”
Això ja va ser massa per a la madrastra, que tan bon punt va estar a soles amb el caçador , el va acusar de fer-li trampes i el va tornar a amenaçar.

Al dia següent va tornar altre cop al bosc tots tres. Aquest cop la nena havia agafat un grapat de dàtils que anava llençant de tant en tant. El germà no perdia de vista la nena, que anava unes passes endavant. Ell, però ruc com era, no se li va acudir altra cosa que anar agafant els dàtils i menjar-se’ls. Quan es van quedar sols, la nena va començar a buscar els dàtils, però en no trobar-los es va espantar molt. Mentre mirava entre els arbustos, el nen li va dir:
-No deus pas tenir gana, no? Perquè jo no en tinc gens! No he parat de trobar-me dàtils pel camí i me n’he fet un tip.
- Què has fet estúpid? Aquests dàtils eren el senyal que ens marcava el camí de retorn cap a casa- el reprengué ella molt enfadada.

Així van comprendre que aquest cop sí que estaven ben perduts al mig del bosc. Finalment la nit va arribar i els nens vagaven pel bosc a la recerca d’un lloc on refugiar-se. Van veure un llum força lluny i s’hi van acostar, tot esperant trobar la casa d’un llenyataire, però no era la casa de l’ogressa Maghoula. Era horrible, grossa, lletja, antipàtica amb un sol ull. També hi havia un ramat d’ovelles, i vaques. En aquells moments l’ogressa estava enllestint el sopar al forn i feia molt bona olor. Els nens estaven espantats , però també tenien molta gana, així que es van amagar rera la porta i observaren què feia l’ogressa. La nena, astuta, de seguida va veure que a mesura que anava traient les llesques de pa del forn, les deixava darrere seu. Com que l’ogressa només tenia un ull, no s’hi veia gaire, així que la nena va entrar d’amagatotis a la cabana, va agafar el pa i se’l va endur. Tots dos van menjar i dormir vora uns arbustos que hi havia a fora.

Al dia següent van tornar a vagarejar pel bosc per veure si trobaven algú que els pogués ajudar, però no va ser així. No van tenir altre remei que refer el camí fins a la casa de Maghoula. La nena, que no es refiava del seu germà, el va advertir:

-Tu no et moguis d’aquí, ja aniré tota sola a robar el menjar, com ahir a la nit- i afegí- a tu se’ podria escapar el riure i l’ogressa ens descobriria

Però el nen va insistir tant que finalment la seva germana hi va consentir. I tal dit, tal fet, el nen es va posar a riure, l’ogressa els va descobrir, els va agafar tots dos amb els seus braços enormes i els va posar cadascun dins d’un gerro. El nen, dins d’un d’ametlles i la nena , dins d’un de nous. La intenció de l’ogressa era engreixar-los com a corders per després menjar-se´ls. La nena va esperar que Maghoula s’adormís per parlar amb el seu germà:

- Si l’ogressa et demana que li ensenyis un braç, tu mostra-li una agulla.
El nen, aquest cop , va fer cas a la seva germana, i quan una setmana després l’ogressa va voler comprovar si s’havien engreixat, la van enganyar. Maghoula va decidir que els havia de donar més menjar si volia que es fessin grossos.

Així van anar les coses durant un temps fins que un dia , el nen no va poder aguantar-se el riure i ho va acabar explicant tot a l’ogressa.

Aquesta, enfadada, va córrer a encendre el foc del forn. La nena no va perdre l’esperança malgrat tot. Va esperar tranquil.lament que els tragués dels gerros i la va seguir ,però quan estaven a la vora del foc, tal com havien acordat amb el seu germà, la hi van empènyer. La seva sort va ser doble: d’una banda, l’ogressa es va cremar del tot, de l’altra , la seva casa es va omplir d’objectes d’or i de tota mena de regals. Així que s’havien convertit en els hereus de les seves riqueses i també del bestiar.

No obstant a la casa hi havia un altre hoste, una serp que es va casar amb la noia . Al cap d’un temps van tenir un fill sobrenatural a qui van anomenar Smimie'ennda Ould Lehnech .Un dia la serp-pare es fica dins del gerro dels dàtils amb la intenció de mossegar el seu cunyat:
Un dia la germana diu:
- Per favor, em podries portar els dàtils que hi ha al pot, germà?
El fill, malfiat, l’interromp:
- No ho facis , oncle, ja hi vaig jo!
Va agafar el pot i en obrir-lo, va descobrir que a dins hi havia el seu pare:
- Què hi fas aquí, pare? –va preguntar atònit.
- És que fa tanta calor, que m’hi he posat buscant una mica de fresca.
Aleshores la dona va proposar al marit-serp que s’amagués a un sac on hi havia la llana per cardar i va demanar al seu germà:
-Podries agafar el sac i portar la llana a rentar al riu?

El fill, desconfiat, va oferir-se a acompanyar-lo.Com que el germà no era gaire llest, com deveu recordar, no es malfiava de res. Per sort, va optar per seguir les instruccions del seu nebot per rentar la llana: va introduir el sac ben lligat dins del riu i el va sacsejar amb molta força. En acabar el va portar a la seva germana. Quan aquesta el va obrir, va trobar-hi el cadàver del seu espòs-serp i es va enfadar moltíssim. Va acusar-lo d’assassí i el va fer fora de casa .Smimie'ennda va decidir seguir el seu oncle i van arribar just a l’entrada del bosc.

-Oncle estimat, ens hem de separar. Tu has d’anar a buscar una feina, pots treballar per qui vulguis excepte per l’home dels ulls blaus. Mai amb l’home dels ulls blaus. Si jo torno aquí, a aquest arbre abans que tu i veig que està ufanós, voldrà dir que estàs bé, però si no és així, significarà que tens problemes. Que Al.la t’acompanyi, oncle!

Es va separar i cadascú va seguir el seu camí.

L’oncle va trobar un mercat amb molta gent, tot just sortir del bosc. Allà hi havia l’home dels ulls blaus que li va oferir feina. Ell, seguint les instruccions del nebot, no l’acceptà. Però l’home dels ulls blaus es va disfressar i ho va tornar a intentar, sense resultat. Va intentar-ho tantes vegades i amb tantes disfresses que el germà va acabar creient que a aquella tribu tothom tenia els ulls blaus i va decidir acceptar la feina.

-Si treballes per mi – digué l’home dels ulls blaus- hauràs d’obeir-me cegament.

Quan eren a la seva mansió li va ordenar:

-Encén una foguera que no faci fum, tragina la meva mare a la teva esquena fins al terra i agafa uns quants ocells perquè els meus fills hi puguin jugar.

Tres feines pràcticament impossibles de realitzar i que van mantenir el germà ocupat durant pràcticament tot el dia . Al vespre estava rebentat. Aleshores el seu amo li encarregà altre cop un parell de feines també duríssimes. Va arribar l’hora de sopar i ell estava tan extenuat que no va tenir ni tan sols esma d’anar a buscar el sopar, que se’l va cruspir el gos.
L’endemà l’amo va continuar en la mateixa línia i el germà es va queixar.

-Ja et vaig advertir que si treballaves per mi no podries queixar-te- li va recordar.

- Estic mort de gana i no paro de carretejar gent d’aquí cap allà, és una mena de contrasentit- s’atreví a replicar el germà.

Aleshores l’home dels ulls blaus va treure l’espasa i el va decapitar.

Mentrestant el fill de la serp, anava visitant l’arbre tal com havia promès al seu oncle. Un dia el va trobar tot pansit i sense fulles i es va preparar per a un llarg viatge. Va travessar el bosc fins arribar al mateix mercat que el seu oncle. Allà va trobar l’home dels ulls blaus i va acceptar les seves condicions de treball.

Quan van arribar a la seva mansió, l’amo li va manar exactament el mateix però el fill de la serp no les va seguir al peu de la lletra. Per exemple, en comptes d’agafar ocells per als nens, va agafar escorpins.

L’amo se’n va adonar i quan li va retreure va comprovar que el fill de la serp no es quedava callat com el seu oncle. Malgrat tot, li va donar la segona tanda d’ordres, tot recordant-li que per guanyar-se el sopar ,hauria de fer una cursa amb el gos. Smimie’ennda tampoc no li va fer cas, va matar el bestiar, va deixar la vella al terrat tota la nit i naturalment es va morir i en comptes de competir amb el gos, el va matar d’un cop de roc.

-Què és això?- va preguntar l’home dels ulls blaus irat- mates el meu bestiar, enverines els meus fills i deixes morir la meva mare...
- Estàs criticant el meu treball?- protestà el fill de la serp.
- I tant que sí- replicà l’home dels ulls blaus.

Aleshores el fill de la serp va treure la seva espasa i va decapitar l’assassí del seu oncle.

Oussalam!

Etiquetes de comentaris:

dimarts, 4 de desembre del 2007

Una menja deliciosa

Vet aquí una vegada un caçador, que es deia Mohammed, que un dia va aconseguir una magnífica presa: una perdiu grandiosa. Com que volia fer-ne un bon àpat, en arribar a casa va preparar-la amb cura. Va farcir-la i va assaonar-la amb tota mena d’espècies. Quan ja la tenia a punt, la va portar a coure al forn del poble.

- Bon dia, forner, avui et porto un plat molt especial.
- Caram, sí que ho és- va ratificar el forner en veure la perdiu- L’has caçada tu?
- Doncs què et penses? Jo solet i l’he preparada amb cura perquè aquest vespre tinc uns convidats especials. Així que mans a la feina, que vull quedar molt bé.

Dit això va marxar , no sense abans aclarir que tornaria al vespre. El forner va posar l’au a coure’s, i ben aviat es va començar a sentir l’aroma deliciosa que desprenia.

- Hum, quina enveja... Ja m’agradaria menjar-me-la, aquesta perdiu!
La casualitat va voler que per allà passés el cadi just en aquell moment. Aquest, en sentir l’oloreta, no va poder evitar d’encaminar-se cap al forn, per veure quin plats estava cuinant.
- Sigues benvingut, cadi- el va saludar el forner- Què et porta a casa meva?
- Doncs, si t’he de dir la veritat... he vingut per la curiositat. Sí, la curiositat de saber què estàs cuinant que desprèn una olor tan bona.
El forner li va explicar la història d’en Mohammed.
- Hum, quina enveja.... – va exclamar el cadi- Saps què? M’esperaré una estona aquí assegut perquè vull veure aquest prodigi de perdiu quan ja estigui llesta.

El forner la va treure del forn va quedar meravellat, tant o més que el cadi. La veritat és que tenia un aspecte deliciós, tant o més que l’aroma.
- Dóna-me-la!- ordenà el cadi- Me l’enduc a casa meva!
Totes les protestes del cuiner van resultar inútils.
- Quan vingui en Mohammed, t’inventes qualsevol excusa i si no el convences, envia-me’l a casa!
No va tardar a arribar el caçador que ja es delia per menjar-se una au tan magnífica.
- Bona tarda, Mohammed. Què se t’ofereix?
Al primer moment el caçador no va acabar d’entendre les paraules del forner. Després va pensar que es tractava d’una broma.
- Ai, forner, sí que estàs plaga avui... Ja ho saps, vinc a recollir la perdiu que t’he portat per coure!
- Quina perdiu? – va preguntar el forner, tot fent-se el boig.
- Doncs la que he caçat , farcit i assaonat aquest matí.
Després d’una estona d’estira i arronses , com que en Mohammed no es deixava enredar, el forner va dir:
- Tu dius que m’has portat una perdiu per coure i jo dic que no és així. Com que no ens posem d’acord , et suggereixo que anem a veure el cadi.
I així ho van fer. Van arribar a casa d’aquest quan estava a punt d’asseure’s a taula.
- Quin problema teniu vosaltres dos? Deu ser prou greu si veniu a destorbar-me just a l’hora de sopar.

I li ho van explicar. El cadi , que ja tenia un pla per si es plantejava la qüestió, va suggerir que trobarien la resposta al Coran. I va simular que el consultava:

- Ja està. El Llibre diu que la teva perdiu ha volat.
Passats uns segons de reflexió, el caçador va protestar:

- Ja ho crec que una au, amb ales, pugui volar, ja. Però i tot el farciment, com és que ha desaparegut?
Aleshores va ser el cadi, el que va quedar desconcertat. Com que no sabia què inventar-se, va acabar confessant-ho tot i demanant disculpes.

- No pateixis- el va tranquil.litzar en Mohammed- Ja t’entenc. I per això et prego que vulguis acceptar la perdiu com un regal que et faig.
El cadi, sorprès , davant l’amabilitat del caçador, va demanar als seus criats que anessin a buscar una bossa de monedes d’or i li va donar. També va convidar en Mohammed i el forner i les seves esposes a sopar amb ell.

No cal dir que va resultar un àpat extraordinari i que mai, com en aquesta ocasió, és escaient allò de “ fueron felices y comieron perdices”

Aquest conte va ser enregistrat per Lola López Enamorado, i en podeu trobar la versió espanyola al recull Cuentos populares marroquíes.També en podeu llegir una altra molt semblant , en francès, a Contes berbères de l'Atlas de Marrakech de Leguil.

Etiquetes de comentaris: